Menú Inicio

“Nits de Moscou”

Fa molts anys que van succeir els fets que em disposo a narrar; però vull explicar-ho per si de cas es trobés aprop el nostre protagonista, i ens volgué treure de dubtes. Si és així. aniria bé que ens expliqués si finalment, li va posar un nom al seu destí, en el cas hipotètic de que aquesta fos la seva missió a la vida. Pot ser ell tampoc ho sàpiga, o no encara. Diuen que les presses mai són bones.
Sota la llum tènue de la freda habitació el músic tocava una vella melodia que provenia de l’oblidada època de la felicitat.
Brillaven molt alts els llums al saló. Les estovalles blanques vestien les taules rodones donant-li elegància a la sala, i a sobre d’aquestes, destacaven lívids uns lliris que esperaven l’agonia del centelleig d’unes espelmes que proclamaven el final d’una llarga i alegre nit. A l’esquerra d’on quedaven les taules sonava l’orquestra, de vegades alegre d’altres melancòlica, però sempre donant-li calidesa a les nits de divendres.
Aquella tarda, en Pavel va sortir de l’habitació que tenia llogada en un barri cèntric de la ciutat on ell vivia. Va adreçar el seus passos cap el local a on tocava el violí. En arribar a la porta, es va trobar amb el gat del porter, es va aturar en sec i el va mirar amb cara de fàstic. Odiava als gats. El va intentar espantar, però el gat ja el coneixia, i ell no gosava de acostar-se gaire. Va esperar una estona fins que el gat va marxar. Desprès de tancar la porta darrera d’ell va pujar les escales de marbre amb pressa. Li agradava comprovar que el seu violí estigués afinat, i tot i que ja s’havia assegurat abans de sortir, sempre l’inquietava tocar davant d’ella, es deixava l’ànima per tal de complaure-la.
Al final de les escales, va trobar la porta del camerino tancada, una porta gris de ferro, freda. Va relaxar la seva respiració en comprovar que els altres musics encara no hi eren. Li agradava arribar abans que ells. Fugia de les bromes i del soroll que feien els seus companys. Ell i el seu violí, com el nuvi que espera despullar a la núvia en l’intimidat primera, eren altres temps. La habitació estava fosca, i després d’encendre la llum, va deixar la caixa on descansava el seu violí a sobre del sofà que quedava a sota de la finestra. El va treure, i agafant el arc, es va assegurar de que sonava tant bé com abans de sortir. Va començar a assajar fins que van arribar els seus companys.
A la sala l’ambient era festiu, tothom conversava animadament. Quan els comensals havien segut, els cambrers servien els plats. Mentre, tocava l’orquestra posant-li música de fons a les converses dels convidats, pels quals passava desapercebuda. Per això li agradava a en Pavel que la seva actuació fos l’última, el silenci de la sala li feia sentir important.
En acabar de sopar començava el vall, i era a les hores, quan la banda musical cobrava protagonisme. Així transcorrien les primeres hores. Quan la gent començava a descansar del vall els musics tocaven cançons més suaus, fins que sortia en Pavel amb el seu violí per acomiadar la vetllada. Era en aquells instants quant tocaven “Nits de Moscou” i quan ell començava la seva tímida recerca, entre el que li semblava una gran multitud. La buscava a ella. El cor li palpitava amb vehemència fins trobar-la. Aquells cabells rosos, els seus ulls blaus, el compàs que portaven els seus llavis quan entonaven la seva cançó portant el ritme del violí, com li agradava. Ell també cantava, però només li estava permès fer-ho amb el cor, mai se l’ha acostava. Les imposicions que sovint ens fem sense saber perquè, paguen aquest tipus de preus.
Caminava amb mirada adolescent cap a la humitat de la seva habitació, cap a la seva solitud, el seu tancament diari; recordant com s’havien trobat les seves mirades. Somiava. Aquella nit li havia semblat especial.
Anava tant dispers en els seus pensaments, que no s’han va adonar del camí que havia pres per arribar al seu allotjament, quan de sobte, va aixecar al cap i se’l va trobar de cara, era el número dotze del carrer paral·lel que ell sempre agafava. L’hi horroritzava aquell número, va continuar la resta del camí tot amoïnat, aquell no era un bon senyal, el número dotze, per ell, mai ho era. Tot li feia por a en Pavel, els passos definitius. Patia, però no entenia que el que realment li agradava era aquella forma de vida. Por a tot, però mai a la mort.
Una nit desprès del ball, va sortir en Pavel amb els musics a tancar la vetllada. Quan van acabar de tocar “Nits de Moscou” el seu violí encara sonava, com si fos el ressò de la seva ànima, que li transportava a la seva pàtria tan llunyana en el tems; i ara a ella, igualment distant. Els musics se’l miraven. Primer, va buscar els seus cabells rosos, i quan es va trobar amb els seus ulls va començar a cantar. La seva veu potent va paralitzar a tota la sala, va deixar el violí al terra i es va dirigir cap a ella, es va posar davant fins acabar la seva cançó.
Aquesta història, la va sentir en Pavel d’un amic músic quan encara hi era a Rússia. Entre risses i alcohol el noi li va explicar com s’havia obsessionat amb aquella noia, que no va tornar a veure desprès de haver-li cantat. Quan va marxar del seu país, el nostre violinista buscava entre les dones que hi havia a les diferents sales a on ell tocava, una noia rosa d’ulls blaus. Cada dia era una diferent, cada divendres el mateix local, però mai tornava la mateixa noia.
Tret dels músics, testimonis exclusius de la seva existència, ningú més li acompanyava a la seva vida. “Nits de Moscou”, l’única cosa que es repetia.

03/01/11

Categorías:Relatos

Montse González de Diego

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

La Casa de San Jamás

"La casa de San Jamás" era una canción de Aguaviva, un lugar fantástico y maravilloso que, hace más de veinte años, mi buen amigo Fernando Díaz -que allá donde esté seguro nos va a leer- convirtió en un maravilloso programa de radio en el que cualquier cosa tenía cabida, humor, poesía, música, cine... Y ahora renace en este blog en el que trataré de contar todo lo que siento, y espero que vosotros hagáis lo mismo. ¡Empecemos!

El Dormitorio

Repositorio de sueños

TEJIENDO LAS PALABRAS

CON LOS HILOS INVISIBLES DEL ALMA

Relato Corto

Biblioteca virtual de relatos cortos

els gustos reunits

A la Luz de las Letras

Pippo Bunorrotri

El hombre que susurraba a los sentimientos

Elloboestaaqui

Disentería literaria

café la lejana

A la Luz de las Letras

Cuchitril Literario

A la Luz de las Letras

dragonablog

Este es mi humilde rincón de cuentista, poetisa...

desafiosliterarios.com

La web de los nuevos escritores.

Cada mirada recordada que volaba

Pensamientos de una chica lepidóptera perdida entre su propia fantasía

Hablando de Jane Austen

El boletín de noticias de Jane Austen en español

enero11

Literatura para romper el tiempo.

A %d blogueros les gusta esto: