El marruqueig dels coloms, palpitant als bucarols del mur de l’església, va arrabassar l’alegria de la nostra llar. Emparats pel dret que dóna el silenci a ser trencat es van alçar com a sobirans del ambient familiar; i com el pitjor dels robatoris, ens van trair portant-se la pau que ells mateixos simbolitzaven. Nosaltres ho vam permetre.
Viuré per sempre amb el fred d’aquella glacial primavera, quan el pare va desaparèixer.
-Quan el pare va desaparèixer- Va repetir la Marta tancant el diari d’en Pol mentre s’eixugava els ulls-.
La lluna, generosa amb la fervència despuntada per l’aurora, li va cedir el pas a un sol lluent que apressat entrava per la finestra de la Marta.
Molts mesos havien passat des de l’última vegada que la Marta trepitjar l’habitació d’en Pol, però l’estrany somni d’aquella nit l’hauria de conduir a la claredat d’un nou dia. El rellotge amb el que havia somiat, viu a la seva memòria, l’antic rellotge d’esfera blanca; l’havia de trobar.
Records de la infantesa, cartes dels avis que el temps les va voler grogues, ombres d’antigues baralles; tot era a l’habitació d’en Pol. En aquell racó de la casa marrucaven els coloms de l’església amb la insistència de la desperada absència.
La porta de l’habitació d’en Pol era tancada. Aquell matí el vent bufava amb força. Abans d’obrir la porta la Marta va sentir colpejar la finestra de l’habitació que era oberta. Es va cordar la jaqueta, va deixar anar els cabells que portava recollits per tal de tapar-se les orelles i va entrar. L’habitació era immensa en quietud. A l’últim prestatge de la estanteria hi havia un munt de caixes recollint el misteri de l’estada. A la Marta sempre li havien divertit les caixes del seu germà. Lletres gòtiques etiquetaven sobre la festivitat del color el secret d’aquelles caixes. Però per la Marta les etiquetes a les caixes eren com el nom a les persones: només saps el que hi ha quan mires a dins.
Al costat de l’armari hi havia una escala de fusta que en Pol sempre havia fet servir per arribar als últims prestatges. La Marta es va enfilar i començar a obrir caixes per trobar el rellotge amb el que havia somiat la passada nit. Va ser a les hores, quan va trobar el diari del seu germà. El va agafar escales a vall, i va seure al llit.
-Quan el pare va desaparèixer -va continuar llegint- La mare ha emmudit per sempre coberta d’indiferència davant la vida. No sabem res del pare. No sabem què va passar el dia que no va tornar. Però la casa és freda com la xemeneia flamejant del retrat familiar.
En aquesta època de l’any els coloms es fan insuportables, més que mai. Oh el pare! Perquè compraria la casa al costat de l’església, mai l’havia sentit tant aprop.
De quines substàncies es composaran els primers moments quan arribem a la vida, jo pregunto. Quan ens tallen el lligam amb la persona que més ens estimem, l’única que necessitem. Pot ser de la matèria imperceptible que intenten traspassar cada una de les meves passes quan camino pel carrer, i que tant m’ofega. . M’asfixia. Bé pensat, l’aire només és imprescindible pels que necessiten viure. La Marta, nineta dels meus ulls, com m’agrada veure-la quan torna del col·legi, impacient per explicar-me els seus jocs. La mare, les meves germanes, el meu salari; haig de viure. A veure si demà em sento amb més forces. El llum de la cuina ja no pot esperar més, qualsevol dia caurà, i tindrem una desgràcia.
Era un dia trist per la família.
La Marta va tancar el diari quan va sentir a la mare sortir de la seva habitació, quasi bé no sortia mai. Era l’hora de dinar, i la mare volia dinar aquell dia amb la família. Va ficar corrent el diari a sota del llit. La finestra, feta malbé, es va tornar a obrir sola per la persistència del vent, però a la Marta ja no li va donar temps a tancar-la. Obrint la porta amb molta cura per no ser sorpresa, va sortir de l’habitació, però amb les preses, va deixar la porta mig oberta; i es va dirigir cap a la cuina per ajudar a la mare a posar la taula.
Quan va entrar a la cuina es va trobar amb la seva germana gran servint el dinar. La taula ja estava posada. La mare va seure presidint la taula. Les filles una a cada banda de la taula. A les hores, van picar a la porta, i la Marta es va aixecar. Quan va obrir la porta la força del vent va crear corrent amb la finestra oberta de l’habitació d’en Pol; i com els nets que celebren l’aniversari el mateix dia que els seus avis treien a la memòria les passades generacions, també el destí, contra el que de vegades no lluitem, correspon fent coincidir la desgràcia. El llum de la cuina va començar a trontollar fins despenjar-se sobre la taula. Tot just aquell dia. Les tres es van quedar torbades de mort.
-Llum maleït- cridar la mare- A qui més li trauràs ara la vida. No t’han portaràs a cap altre dels meus fills.
La Marta va córrer escales amunt a l’habitació del seu germà. Va veure la porta oberta, i entrant cap a dins, tancar la finestra amb força. Sentia que havia traït la memòria del seu germà. Va sortir corren de l’habitació tancant la porta amb la fermesa del últim adéu.
L’església semblava dins la casa.
01/03/2011
Deja un comentario